L’entrevista va constituir para Pasolini un mitjà expressiu propi, més literari que periodístic, que li permetia aclarir el sentit estètic i social de les seves propostes i autoafirmarse enfront dels seus nombrosos crítics. Aquestes converses i intervencions sorgeixen al fil d’esdeveniments centrals del segle XX com la resistència al feixisme, el concili Vaticà II, el poscolonialisme, les protestes de 1968-1973, la «estratègia de la tensió», les relacions entre la Unió Soviètica i el partit comunista, l’extremisme polític, la màfia, la corrupció o els incipients problemes mediambientals, tot això sobre el teló de fons de la modernització.
La persecució de la qual va ser objecte Pasolini resulta fonamental per comprendre la fúria i la necessitat de rendir comptes de si mateix que travessen aquests textos. Juntament amb el seu epistolari, són els que millor reflecteixen la seva solitud enfront d’un món que percebia en involució cap a un gran desastre col·lectiu. Però són també una font de diàleg amb el lector que encara brolla amb intensitat.