Claudio Monteverdi: Il quinto libro de madrigali (1605)
Aquesta esplèndida compilació de madrigals, reunida en nou llibres publicats entre 1587 i 1651, representa un dels cims de la literatura musical occidental. En aquesta sessió, continuem aquest fascinant viatge per un corpus que es pot entendre com un exercici de protoòpera i un autèntic teatre de les emocions.
Aquest cinquè llibre, publicat a Venècia l’any 1605 i dedicat al seu mecenes, el duc Vincenzo Gonzaga de Màntua —a la cort del qual treballava com a violista—, representa un punt d’inflexió en la seva obra, ja que el compositor hi desenvolupa radicalment el seu estil incorporant una sèrie d’innovacions que van suscitar una famosa controvèrsia. Giovanni Maria Artusi, canonge de Bolonya, va acusar Monteverdi d’un ús exagerat del cromatisme i d’un excés de dissonàncies allunyades de l’estil clàssic de Palestrina. Monteverdi va respondre amb un text, Seconda prattica overo delle perfettioni della moderna musica, en què justificava que la seconda prattica s’adequava més als madrigals —i no a la música sacra—, ja que “les paraules són les senyores de l’harmonia, no les seves esclaves”.
Rinaldo Alessandrini, director, clavecinista i autèntica autoritat en aquest compositor, serà el guia pels camins d’aquest univers fascinant i frondós, ple de miniatures precioses. La paraula, la música, la declamació i l’stile concitato ens situaran davant les primeres temptatives de representar les passions humanes mitjançant el text i l’harmonia.