Questo sito utilizza cookie tecnici, analytics e di terze parti.
Proseguendo nella navigazione accetti l'utilizzo dei cookie.

Preferenze cookies

El cine i les ciutats italianes – Una jornada particular

direcció: Ettore Scola

producció: Carlo Ponti

guió: Ruggero Maccari, Ettore Scola, Maurizio Costanzo

fotografia: Pasqualino de Santis

música: Armando Trovajoli

duració: 106 min.

intèrprets: Sophia Loren, Marcello Mastroianni, John Vernon, Françoise Berd

Roma, maig de 1938. Amb motiu de la visita d’Adolf Hitler, la ciutat es prepara per a la desfilada que tindrà lloc a Via dei Fori Imperiali. En un edifici d’habitatge popular, Antonietta (Sophia Loren), mestressa de casa, prepara la seva família per a l’esdeveniment. En el pla seqüència inicial la veiem caminar per les diferents habitacions de l’apartament, despertant al seu marit feixista i als seus sis fills, fent-li cafè i distribuint els uniformes de les diferents organitzacions del règim al qual pertanyen els seus familiars. A primera hora del matí, els habitants deixen l’edifici en massa per incorporar-se a les files de les organitzacions que participaran a la celebració de la visita del Führer. A més d’Antonietta, els únics que es quedaran al gran edifici i no participaran a l’esdeveniment històric són la portera i Gabriele (Marcello Mastroianni), un empleat de ràdio recentment acomiadat.

La pel·lícula va ser rodada al Palazzo Federici, un gran edifici popular dels anys 30, a Viale XXI Aprile a Roma, que compta entre deu i dotze pisos d’alçada i 20 escales. Un immens edifici, representatiu de l’arquitectura popular de l’època, un microcosmos perfecte per establir la història de dues persones solitàries. Tot i que Roma apareix poc en el transcurs de la pel·lícula, a més de la introducció muntada a partir d’imatges d’època, en aquest edifici hi ha gran part de l’arquitectura popular dels vint anys, una ciutat a petita escala, amb els seus espais públics i privats. Una jornada particular és un clàssic i, per parafrasejar Italo Calvino *, els clàssics són aquelles pel·lícules de les quals normalment es diu: “Estic tornant a mirar” i mai “Miro …”. Si no l’heu vist, no us perdeu l’oportunitat, conté una peça d’història italiana i, a través de la història d’Antonietta i Gabriele, la memòria d’alguns aspectes que no es poden oblidar de la cultura feixista.

* Italo Calvino, Perché leggere i classici, 1995.

  • Organizzato da: IIC